Kilian Jornet ha viscut situacions límit al llarg de la seva trajectòria esportiva, però hi ha moments en què el perill deixa de ser una possibilitat abstracta i es converteix en una amenaça immediata. L’atleta català, de 38 anys, ha recordat un d’aquests episodis en una conversa amb l’esquiador extrem Vivian Bruchez publicada al seu canal de YouTube.

Durant la trobada, tots dos parlen de la seva relació amb la muntanya, de la importància de conèixer els propis límits i de com l’experiència pot marcar la diferència en situacions de risc.

L’amistat entre Jornet i Bruchez va començar el 2011, quan el català es va instal·lar a Chamonix, als Alps francesos. Aquella relació el va acostar al món de l’esquí de pendents extremes i, posteriorment, a l’alpinisme. «Conèixer-te em va canviar la vida», reconeix Jornet en recordar com va començar aquesta etapa.

Un dels passatges més colpidors de la conversa arriba quan Jornet recorda un incident durant el projecte d’enllaçar els cims de més de 4.000 metres dels Alps.

Mentre baixava per l’aresta de Brouillard i travessava la glacera de Frêney, va quedar exposat a una caiguda de roques. «El dia abans de trobar-nos, vaig pensar que moriria», explica l’esportista, que recorda com blocs de pedra de la mida de taules queien a pocs metres d’ell.

L’experiència il·lustra fins a quin punt l’alpinisme pot situar fins i tot els esportistes més experimentats en situacions en què el marge d’error és mínim.

La conversa també aborda com ha canviat la seva percepció del perill des que és pare. Jornet admet que, inicialment, no tenia clar que tenir fills hagués modificat la seva manera d’afrontar els reptes esportius. Amb el temps, però, ha reconegut que és més conscient de les conseqüències que poden tenir les seves decisions.

«En els últims anys he estat més conscient dels riscos que assumia», explica. Tot i aquesta consciència, també assenyala que ser conscient del perill no sempre vol dir renunciar a continuar endavant.

Per a Jornet, un dels moments més delicats arriba quan un repte és a punt d’acabar-se. Quan només queden un o dos cims per completar, la temptació d’arribar fins al final pot dificultar la decisió de fer marxa enrere. La voluntat de completar un objectiu també pot convertir-se en un factor de risc, especialment quan les condicions no són favorables.

Kilian Jornet (38 anys) / NICK DANIELSON

Jornet també es mostra preocupat per la manera com les xarxes socials i els dispositius digitals influeixen en les noves generacions d’excursionistes i alpinistes.

Actualment, és possible consultar des del telèfon les condicions meteorològiques, les característiques d’una ruta i el material necessari per afrontar-la. Però, segons l’esportista, disposar de tota aquesta informació no equival a tenir l’experiència necessària per interpretar-la.

El problema és que algú pot arribar a una muntanya convençut que està preparat perquè ha consultat totes les dades disponibles, sense entendre realment els riscos del terreny.

L’atleta també alerta de la confusió entre portar equipament de rescat i saber prevenir un accident. El fet de dur pala, sonda i detector de víctimes d’allaus no garanteix la seguretat. Aquests instruments poden ser essencials en una emergència, però no substitueixen la capacitat d’identificar una situació perillosa i evitar-la.

La crítica a la dependència tecnològica també s’estén a l’entrenament esportiu. Jornet qüestiona que molts corredors estiguin excessivament pendents de les dades dels rellotges i dels dispositius electrònics, com la freqüència cardíaca, el ritme o la cadència.

L’esportista planteja si aquesta dependència pot fer que es perdi la capacitat d'escoltar les sensacions del propi cos. Seguir un pla d’entrenament i complir els objectius numèrics no sempre significa que s'estigui entrenant de la manera més adequada.

Per això, convida a plantejar-se si és possible córrer sense rellotge i aprendre a reconèixer les pròpies sensacions sense necessitar una pantalla que indiqui constantment el rendiment.

Notícies relacionades

La seva reflexió reivindica, en definitiva, l’experiència, la intuïció i la capacitat de prendre decisions autònomes. «Hem arribat a un punt en què tenim por de perdre’ns», afirma Jornet, que defensa la importància d’explorar, equivocar-se i aprendre a conèixer els propis límits.